La International Telecommunication Union (ITU), organització de les Nacions Unides que reuneix governs i empreses interessades en telecomunicacions, organitza, primer el 2003 a Ginebra i després a Tunísia el 2005, la Cimera Mundial sobre la Societat de la Informació (World Summit on the Information Society, WSIS). Per primera vegada es debat globalment, al més alt nivell i amb la participació també de la societat civil (amb entitats com l’APC), quines polítiques cal impulsar per evitar la fractura digital.

És un moment en què es fa evident que Internet avança imparablement sense seguir els estàndards establerts per la ITU, pot escapar-se del control de les empreses de telecomunicacions i, per tant, facilita l’exercici de les llibertats de la ciutadania i fa repensar els models econòmics i de governança.

Segons Internet World Stats, quan el 1998 Tunísia proposa a la ITU la idea del WSIS, la Internet té, a tot el planeta, 147 milions de persones connectades, la part més gran de les quals als Estats Units, a Europa i al Japó. El desembre de 2019, la Internet arriba a 4.574 milions de persones (encara només representa el 58,7% de la població global), majoritàriament en països asiàtics, amb la Xina liderant el rànquing mundial. 

Les dades mostren com la globalització ha canviat el mapa de l’accés a Internet. D’una xarxa de xarxes nascuda als Estats Units, concebuda sota el paraigua dels valors occidentals i dissenyada per i per a un nombre reduït de persones, ens trobem amb una Internet global amb més usuaris, més diversitat de valors i que dissenya models tecnològics propis. 

D’altra banda, mentre als Estats Units i a Europa es tendeix a donar per superada l’etapa de garantir l’accés a Internet, a potències com l’Índia o la Xina esdevé part de les necessitats bàsiques. Aquestes circumstàncies diverses fan que els drets digitals i drets digitalitzats s’abordin globalment des de prioritats desiguals.